Assumiràs la veu d’un poble

ASSUMIRÀS la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols, 5
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents, 10
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble. 15
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci. 20
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt, 25
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula 30
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble. 35
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble. 40
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent. Llibre de meravelles.

Vida i obra

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924- Valencia 1993) és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. De jove, va treballar de forner, com son pare; desrprés, d’orfebre i de mecanògraf. Més tard, estudià periodisme a Madrid i el 1949 començà la seua carrera professional com a periodista del diari Las Provincias, del qual fou redactor fins al 1978. La seua vocació poètica es posà de manifest des dels inicis de la seua formació.

Home d’una formació literària amplíssima, amic d’intel·lectuals de la talla de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, va contribuir a recuperar i dignificar l’ús de la nostra llengua. El 1953 va publicar el primer dels més de cent poemaris que escrigué, Ciutat a cau d’orella. La desesperació per la mort de la seua filla al cap de pocs mesos de nàixer el dugué a escriure La nit. Després va publicar obres com Donzell amarg i L’amant de tota la vida. Però l’eclosió de la seua obra es va produir a partir de 1970, quan va veure la llum la major part dels seus poemaris, entre els quals destaquen La clau que obri tots els panys, Horacianes, Hotel París i Llibre de meravelles, la seua obra més popular.

Els temes més freqüents en la poètica d’Estellés són el sofriment, la fam i la misèria de la postguerra, la mort (de familiars i de les víctimes de la guerra), l’amor, l’erotisme i el sexe viscut d’amagat, la realitat de la vida quotidiana, amb les seues misèries i les seues xicotetes grandeses, i la identitat cultural del poble; tot mirat des de diferents punts de vista: la ironia, el compromís, la denúncia social…
Dies després de la mort del dictador Franco (1975), començà a escriure el monumental Mural del País Valencià, que consta de seixanta llibres, en el qual dugué a terme el projecte d’enaltir els pobles, la història, la geografia i la vida dels valencians.

Els versos d’Estellés són apassiomats i rotunds, i incorporen la llengua utilitzada per la gent del carrer i formes poc habituals en la poesia de tradició culta. Tot i això, la seua poesia conté recursos clàssics, com la preocupació per la forma d’exposició, la disciplina mètrica, l’ús del record com a element poetitzador i les referències als nostres autors del segle XV.

Activitats

1. Quin tipus de relació mantenen els dos protagonistes del poema “Sonata d’Isabel?

2. Com caracteritzaríeu els personatges a partir de la informació que ens dóna el poema?

3. Com definiríeu el tipus d’amor que apareix en aquest poema? Es tracta d’un amor compartit? És un sentiment agradable o desagradable? Raoneu la vostra resposta.

SONATA D’ ISABEL

 

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d’una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m’estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d’un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire
aquell instant de l’any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m’has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t’he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se’ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d’ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d’un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d’Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d’una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d’amor presos per la cintura,
atarantats d’una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

Vicent Andrés Estellés

Poema musicat