Vida i obra

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924- Valencia 1993) és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. De jove, va treballar de forner, com son pare; desrprés, d’orfebre i de mecanògraf. Més tard, estudià periodisme a Madrid i el 1949 començà la seua carrera professional com a periodista del diari Las Provincias, del qual fou redactor fins al 1978. La seua vocació poètica es posà de manifest des dels inicis de la seua formació.

Home d’una formació literària amplíssima, amic d’intel·lectuals de la talla de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, va contribuir a recuperar i dignificar l’ús de la nostra llengua. El 1953 va publicar el primer dels més de cent poemaris que escrigué, Ciutat a cau d’orella. La desesperació per la mort de la seua filla al cap de pocs mesos de nàixer el dugué a escriure La nit. Després va publicar obres com Donzell amarg i L’amant de tota la vida. Però l’eclosió de la seua obra es va produir a partir de 1970, quan va veure la llum la major part dels seus poemaris, entre els quals destaquen La clau que obri tots els panys, Horacianes, Hotel París i Llibre de meravelles, la seua obra més popular.

Els temes més freqüents en la poètica d’Estellés són el sofriment, la fam i la misèria de la postguerra, la mort (de familiars i de les víctimes de la guerra), l’amor, l’erotisme i el sexe viscut d’amagat, la realitat de la vida quotidiana, amb les seues misèries i les seues xicotetes grandeses, i la identitat cultural del poble; tot mirat des de diferents punts de vista: la ironia, el compromís, la denúncia social…
Dies després de la mort del dictador Franco (1975), començà a escriure el monumental Mural del País Valencià, que consta de seixanta llibres, en el qual dugué a terme el projecte d’enaltir els pobles, la història, la geografia i la vida dels valencians.

Els versos d’Estellés són apassiomats i rotunds, i incorporen la llengua utilitzada per la gent del carrer i formes poc habituals en la poesia de tradició culta. Tot i això, la seua poesia conté recursos clàssics, com la preocupació per la forma d’exposició, la disciplina mètrica, l’ús del record com a element poetitzador i les referències als nostres autors del segle XV.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *